En aquesta reflexió parlem d’un mecanisme molt humà: buscar fora el que en realitat necessitem connectar a dins.
Validació, seguretat, amor, reconeixement… Sovint els busquem en relacions, en resultats, en objectius o en la mirada dels altres. I quan no els trobem, sentim buit, frustració o sensació que “falta alguna cosa”.
La metàfora de la caixa ens recorda que potser no és que ens falti res, sinó que no hem mirat prou endins.
Des d’una mirada més psicològica, això té a veure amb:
La desconnexió dels propis recursos interns.
La identificació excessiva amb la ment i les seves narratives.
La creença que el nostre valor depèn del que passa fora.
Aquesta pràctica és una invitació a aturar-nos i preguntar-nos: Què estic buscant fora que potser podria començar a construir dins meu?
No es tracta de negar les necessitats externes, sinó de deixar de viure en mode “captaira emocional” i començar a reconèixer el que ja hi ha.
✍🏼 Exercici d’escriptura terapèutic
Escriu durant 10–15 minuts sense parar, responent aquestes preguntes:
Què estic buscant últimament fora de mi? (validació, seguretat, afecte, aprovació, direcció…).
En quins moments sento que “em falta” alguna cosa?.
Si aquesta necessitat fos una qualitat interna, quina seria? (confiança, calma, límit, autoacceptació…).
Què podria començar a fer, molt petit, per cultivar això dins meu?.
I per tancar, una frase clau per completar:
Si deixés d’esperar que el món m’ho doni, podria començar a donar-me __________.
